“Aquests no són pas d’aquí”, em deixa anar el company amb el tros d’entrepà a la boca.¹ Miro el camí i veig arribar de lluny la parella. “No, no ho són”, responc com si res a l’obvietat. Als pobles, detectar gent de fora pot arribar a semblar màgia negra, especialment si el poble té algun atractiu. El secret? El caminar, la mirada, la manera de saludar…, si els esquimals poden distingir quaranta tipus de blancs, els habitants de llocs mínimament turístics tenen inventariades mil espècies úniques de forasters. L’atractiu del meu poble són uns gorgs. El dia de la creació, la ruleta de les meravelles naturals ens va regalar un torrent amb els seus salts d’aigua i les seves basses cristal·lines envoltades de puresa i verdor; i no exagero ni una mica quan dic (potser per xovinisme) que és així com m’imagino el paradís —si el Gènesi hagués parlat de massificació, és clar.

L’home, d’uns trenta i pocs, se’ns dirigeix en castellà —val a dir que l’aposta era segura tenint en compte que la majoria dels visitants surten de l’àrea metropolitana—, “venimos a lo de las cascadas”. M’agrada recordar amb nostàlgia un temps en què “las cascadas” eren simplement un rierol on poder-nos banyar sols, només sentint l’aigua caure i els ocells cantar, però la memòria és romàntica i de petits preferim obviar les masses per embadalir-nos sense noses davant del que importa. Ara, cada any, pels volts de Setmana Santa, apareixen els primers tiktoks recomanant la ruta. “A dues hores de Barcelona. Entorn inigualable”. Desconec quan va començar aquesta febre per la natura, però pertot arreu la gent anhela la desconnexió que proporciona, especialment si es ve de ciutat. Rius, llacs, mars i muntanyes purifiquen, expien i salven —a més perduts i remots, més eficients— el peregrí que fuig del pecat.

Tot això fa recordar el “bon salvatge” que va popularitzar Rousseau. La idea és tan senzilla com coneguda: l’home és bo per naturalesa i la societat l’ha corromput. Abans de la vida en comunitat i, fins i tot, de qualsevol mínima socialització, vivia tranquil·lament un tipus d’“ésser lliure, amb el cor en pau i el cos en salut”. Els conflictes que tots coneixem, moguts per l’enveja, la rivalitat, l’odi i la propietat privada, no són propis d’un estat natural, com defensava Hobbes, sinó conseqüència d’abandonar-lo. De la mateixa manera, la gent fa el raonament invers: tornar a la natura ens pot redimir de tots els mals de la societat. Entre les branques, les cascades i els còdols de riu som ànimes lliures, cossos allunyats de la tecnologia, l’explotació i l’ecoansietat. Un Mowgli, un Tarzan, un Manelic caminant pel bosc sense preocupació, amb la serenor absoluta de qui es coneix en contacte amb una veritat molt més real, salvatge i eterna; el delit de qui viu alliberat del jou de la civilització.

“Ah, que encima ahora hay que pagar por ir al monte”, es queixa l’home, acusant-me amb el dit i la mirada. Li intento explicar que és per limitar l’aforament, sufragar el manteniment de la zona i preservar l’entorn i que, de totes maneres, jo no he escrit les normes així que em sap greu però no puc fer-hi res —discurs que ja em sé de memòria— mentre observo com es calma de mica en mica i, finalment, accedeix a pagar. Un tret que mai s’explica del salvatge noble i bondadós de Rousseau, i no estic fent cap comparació, és que és profundament analfabet. Literalment. És un ésser indistingible, en actes i aparença, d’un animal. Al seu costat, el pastor Manelic, exageradament curt de gambals, és un ésser racional i civilitzat. L’analfabetisme, la falta de raó, a això és al que aspirem quan fugim. I, tanmateix, el sol fet d’aspirar-hi, la consciència de voler esdevenir salvatges, és el que ens impedeix arribar-ho a ser mai.

Hi ha un punt de no-retorn en la civilització. Sovint es culpa la tecnologia: els mòbils i les xarxes socials ens impedeixen connectar directament amb la naturalesa, ens supera l’ànsia de ser vistos, d’explicar-ho, i això ens fa viure l’experiència del tot alienats. Ara bé, la ruptura és molt més anterior. Abans de posar-hi els peus, ja hem sembrat la terra d’expectatives, raons, records i, en definitiva, humanitat. Una humanitat que tolera i necessita la salvatgeria com els governs necessiten i toleren la revolta i la indignació. Imaginar-nos lliures per un instant als gorgs, les cales i les muntanyes ens ajuda a suportar l’opressió i la repressió que ens envolta la resta del temps. Quan fem escapades no volem fugir de la societat, sinó agafar oxigen per a capbussar-nos-hi del tot. No volem ser bons salvatges, només volem poder-ho ser i convèncer-nos que, si no ho som, és perquè no volem.

Finalment, la parella s’allunya. Tots dos remuguen. En deu minuts ja no recordaran el motiu. En vint es banyaran a les basses, sota la mirada defensiva però despreocupada dels animals que viuen al voltant. Si no veuen gaire gent, o si la veuen i superen la vergonya, potser entren nus dins l’aigua, s’engresquen entre rialles i, en sortir, busquen amagatall rere uns arbustos i es posen a follar com bons salvatges sobre una tovallola ben bruta de fang. Heu d’admetre que no és una mala manera de sobreviure un calorós dia d’estiu. Tampoc no és una mala manera de sobreviure en societat. Els miro altre cop, però ja soc incapaç de veure res més que la silueta de l’home; qui sap si en unes hores tindrà ganes de tornar a la ciutat, saciat de natura, o si abraçarà finalment la bèstia interior que tant anhelava, deixant enrere raó i malícia mentre crida als quatre vents —amb sons indistingibles des de les entranyes del bosc— que sí, que ho ha fet, que per fi ha mort el llop.