Convindrem que, si els Manel ho han de deixar, emetre un concert per TV3 un dissabte a l’hora del vermut entre una pel·liculeta del Joel Joan i la reemissió del Zona Zàping és un homenatge tirant a pobre. Convindrem, també, que el detall de deixar ben gravat el concert és d’agrair, sobretot per a quan arribi el dia que ens preguntem què se n’ha fet d’aquella banda de rock?. I convindrem, finalment, que potser no cal convertir els articles homenatge en un recull frases gratuïtes. La qüestió és que el concert de l’Apolo acaba amb Benvolgut. I d’això va l’article.
És el final de la nit. La gent espera ansiosa entre crits i aplaudiments una única i última cosa: la paraula que ho fa arrencar tot i que dona títol a la que, si no fos pels espanyols, seria la cançó més escoltada de Manel. Guillem Gisbert només aguanta quatre versos. Calla i cedeix el micro al públic, quasi forçat. La multitud, com una allau, canta a ple pulmó durant més d’un minut mentre ell somriu. Somriu no com qui s’aguanta una riallada, sinó com qui es troba inundat d’orgull. Com a qui li canten “per molts anys” per sorpresa, el somriure de Gisbert desprèn felicitat, vergonya i incapacitat de reacció a parts iguals. Un somriure tancat d’orella a orella que fa evident la satisfacció. El mateix somriure que va fer en veure tot el Palau de la Música cantant la melodia d’En la que el Bernat se’t troba.
El públic ho sap i, sent conscient del seu paper en aquell moment, s’hi recrea. Com el Parenostre — ignoro com és de blasfema la comparació — Benvolgut és una oració que sabem recitar sense pensar, un ritual. Sabem cantar-la amb la ment en blanc precisament perquè abans ens hem buidat sobre cada estrofa, cada vers i cada paraula. Hem viscut, sentit i sobreanalitzat cada racó de la cançó des de mil prismes. Per això, als concerts, la cantem en excés de plenitud, amb les mans al pit, a punt d’explotar, saltant i gesticulant mentre les nostres humils cordes vocals ho donen absolutament tot.
El costumisme dels primers discs, com a bon costumisme, s’ha de viure per ser entès. I tots entenem Benvolgut perquè tots l’hem viscut. Pivota entre el particular i l’universal. Parla de tothom i alhora només parla de nosaltres. De nosaltres, i de les nostres parelles, exparelles i parelles d’exparelles. Connectem amb la cançó des de l’experiència. Una experiència que, tot i ser personal, és col·lectiva. I no és col·lectiva en el sentit tòpic en què ho són abstraccions com l’amor, la gelosia o l’orgull; Benvolgut va molt més enllà. És col·lectiva perquè remou amb precisió el fenomen concret compartit per tothom qui l’escolta.
El quadre és un triangle amorós. Hi trobem l’amant, l’amada i l’ex. La cançó narra la superació d’aquest triangle fent evident la identitat de les parts, la inevitabilitat del conflicte i la redempció de qui veu llum al final del túnel. L’amant es reconeix en el benvolgut i el benvolgut en l’amant. Cada un d’ells veu la seva potencialitat en l’altre: tots són i seran amants i benvolguts en algun moment o altre. Admeten i assumeixen un per un els sentiments, positius i negatius, que els desperta la situació. Enumeren les esperances i certeses que tenen en les respectives relacions, tot revelant la gran veritat.
Però la veritat que amaguen els versos — que a vegades sí que és per cantar — és enganyosa. Ho és perquè la carta l’escriu l’amant en primera persona, però el significat sols es comprèn des de la figura de l’altre, el Benvolgut. El gènere epistolar fa que t’identifiquis amb el remitent, que solament notis l’altivesa de qui ha vingut per quedar-se. Costa no copsar la cançó d’aquesta manera si l’escoltes tenint parella i estant-ne enamorat. Ets tu qui escriu.
Amb la ruptura captes una cançó nova. Com si es tractés d’un missatge subliminar, l’alegria superficial se’t torna una evident i inesquivable dosi de realitat. Et fa ràbia, no sols el que et diuen els versos, sinó l’estupidesa de no haver-ne pres consciència fins aleshores, d’haver gaudit de tot allò que ara et mata. Alhora, és només a partir d’aquest punt quan pots entendre la cançó, viure-la del tot. Però encara no ho fas, perquè encara llegeixes la carta com sempre l’havies llegit. Ara et veus destinatari de tota l’arrogància que abans gaudies. I això et destrossa.
A mesura que es van guarint les ferides i el món se’t fa menys petit, vas pescant, com flors de primavera, els matisos de Benvolgut. Entens, finalment, que el missatge no és fatxenda, sinó una mostra d’empatia. Una empatia universal cap a tothom que ha estimat i ha deixat de ser estimat algun dia. Una empatia de qui se sap Benvolgut. D’aquí el plural estem esperant, un plural passat, present i futur on es fonen tots els personatges. Com a Jo competeixo, sota l’amargor estoica de la realitat s’hi troba un missatge vitalista. De viure l’experiència que ha viscut i viurà qualsevol amb l’energia, el coratge i la passió de qui la va viure per primer cop. D’estar disposat a sentir i estimar. D’estar disposat a rebre lliçons de qui ha vingut abans i alliçonar a qui vindrà després.
Sigui aquesta mania de fer de cançons històries i d’històries cançons, o aquell apuntar als grans ideals sense moure’s del replà; siguin els Bernats, les Maries, els Marcels, les Adeles i les Tereses Rampells que ens miren des de l’altra banda de les melodies d’ukulele i guitarra, o una realitat històrica que només ens permet aspirar a la complaença apolítica; sigui tot això o, simplement, un do que no pot ser entès, Manel ens explica tot el que tard o d’hora tothom acaba sabent. I ho fa sense lliçons. Sense judicis. Sense mirades. No t’avisa, ni et renya, ni et consola, simplement et revela la transcendència de tot allò que et passa. A cop de m’ho imagino —o ho intento— i t’asseguro que comprenc, Gisbert i companyia et donen la mà i et situen davant d’una muntanya d’experiències que et precedeixen. Et fan partícip del tot que és la vida.
El que es viu als concerts, ja per acabar, és la prova de tot el que he dit. A l’Apolo, aquella nit freda per ser abril, hi havia amats i amades, deixats i deixades, amants, festejos i amistats. Benvolgut ressonava d’una forma diferent en cada una d’aquestes persones i relacions. Però els crits del públic exhalaven una unió molt més gran que la suma de significats individuals. Benvolgut és un himne, una oració que ens explica a la posteritat. I a l’Apolo, aquella nit, Benvolgut era un ritual que, entre suor, llàgrimes, aplaudiments i gestos de felicitat suprema, il·luminava una veritat holística. Eterna. Xicots, aneu fent lloc / que estem esperant.
Petons i reverències de Guillem Gisbert. El pla es fon a negre.
“Moltíssimes gràcies. Bona nit. Fins a la propera. Adéu.”
Perfil baix 
Deixa un comentari