El miracle del cantant del grup revelació del 2008

Notes sobre Miracle a les Planes, de Guillem Gisbert

La música mai no ha sigut el meu fort. Potser per això les cançons d’en Guillem Gisbert m’agraden tant: poder-me concentrar en la lletra, sobreanalitzar versos en un llenguatge que entenc, és un favor que el meu desconeixement agraeix de tot cor. També em costen la ficció, el conte i la metàfora — més defectes de fàbrica, una pena — i això redueix el meu àmbit de crítica a les poques idees clares que soc capaç de copsar quan escolto un tema. Explico això perquè Gisbert acaba de treure el seu primer disc en solitari, Balla la masurca!, i tinc dos comentaris al respecte. El primer és que (Guillem, perdona’m) estic fart de la ganduleria de posar-li el títol d’una cançó als discos, i encara més aquests noms de merda. El segon és un comentari una mica més llarg, i té a veure amb una cançó en particular que encaixa a la perfecció al raconet de coses de què puc parlar sense semblar imbècil. D’això va l’article.

La cançó és Miracle a les Planes, ho posa al subtítol així que espero que a ningú l’hagi sorprès el cliffhanger. Repeteixo, Miracle a les Planes. Sisena cançó del disc. 6 minuts i 48 segons de pur talent de lletrista que, a primera vista — i a segona, tercera, quarta… — podrien avorrir a qualsevol persona. “Massa text” que diria la jovenalla. Segurament és culpa de TikTok, que m’ha corromput el criteri, però a mi també em va costar uns quants intents escoltar la cançó sencera sense desconcentrar-me. En la meva defensa diré que no tenia la lletra davant, i això tal vegada és la virtut de tot plegat. Amb la lletra davant, o una mica d’atenció, la cosa canvia.

Per començar, veiem que la cançó no rima. Gisbert ha explicat que l’estructura prové d’In Memoriam, de Ferrater, i la gràcia era bastir una cançó amb els recursos i formes i cites literals del poeta. Altre cop, no en tinc ni idea de poesia, i molt menys de Ferrater, així que deixo els decasíl·labs i les figures retòriques pels experts. Per ara, assumirem que li ha sortit bé. Només com a anècdota, Pla va dir-li això a Ferrater:

Per què no escriu en prosa? És el mateix que fa sense la mica de musiqueta que hi posa. Per què no escriu alguna novel·la? Això però l’hi deu haver dit tanta gent que gairebé l’obvietat és implícita. (…) Sap explicar, sap observar, sap comprendre. Ho faci. No perdi temps. Les poesies del llibre són esquemes de novel·les. No ho creu així?

Li podríem dir el mateix a Guillem Gisbert — sobre aquesta i totes les “proses amb musiqueta” que ha escrit—, i estic segur que la pulsió hi és. Potser un dietari. Potser un recull de contes, qui sap. De moment ha començat de jurat a l’Anagrama, que convindrem que és una (molt) mala manera de començar. El tema és que Miracle a les Planes és cafè para cafeteros, droga en vena pels psicòpates de la tinta, els fans del Gisbert pedant — si és que n’hi ha algun altre — i la gent que recitem Jo Competeixo — historietes dels concerts incloses — com rapsodes. Això no és un Benvolgut, ni un Boomerang, ni tampoc Les aventures del general Lluna —la cançó dylanesca del disc altrament batejada com “la de la Ludwig”—, encara que la durada confongui. No, això que tenim davant és xapa per excel·lència, tabarra, xarrera, pallissa verbal de borratxo bohemi a altes hores de la matinada minada, polida i servida en safata de plata per a tots nosaltres. Valorem-ho.

Contra el divertimento creatiu de la resta del disc, Miracle a les Planes és, a més a més, una oda a la veritat. És l’acte de posar paraules concretes i tractar de cara allò que inquieta Gisbert des de l’inici de la seva carrera, potser abans i tot. Deixant-se d’històries, el cantant — poeta, narrador, artista, geni inconformista — dona vida a les ferides de joventut que, fins ara, havia cregut convenient amagar entre metàfores, befes o estrofes condescendents. Les projeccions iròniques de Captatio. El costumisme distanciat de les cançonetes d’ukelele. L’angoixa dels personatges de Jo Competeixo (el disc), que narra amb detalls la veu còmica i odiosament indulgent de Jo Competeixo (la cançó). Una veu que apareix a tots els àlbums del grup i que per naturalesa no pot evitar jutjar i embrutar, des d’una posició de superioritat, la veritat de les històries que narra, tot traient-se pes, restant-se importància i salvaguardant-se dels perills del saber absolut. Una prudència catalana de “bon nen de classe mitjana i de lletres” que insinuava sense mostrar.

Gisbert s’excusa en entrevistes dient que “amb 28 anys no m’interessava parlar sobre la joventut, encara estava en aquesta lluita. Ara m’he pogut formar un punt de vista que puc explicar des d’un espai de certitud”. Això és mentida, perquè la certitud hi era des del primer disc. Llavors ell ja era perfectament conscient d’aquesta necessitat essencial d’encaixar, de la por i el dubte davant el futur incert, de la frustració dels mites generacionals i de la importància vital que tenen les caramboles del destí. Només fa falta escoltar aquelles cançons. Potser m’equivoco, i llavors les lletres prenien forma soles expressant una veritat interior que ni ell mateix notava i que ara ha descobert. O potser és veritat el que diu, i els circumloquis i les caricatures no eren més que les trampes al solitari que es feia l’home que encara no trobava paraules per explicar el que sigui que era allò de què encara no s’havia fet una idea clara: el punt de vista que posés a lloc aquella cosa que intuïa d’un temps ençà i que només era capaç de dir sense dir-la.

La qüestió és que ara ha trobat aquest punt de vista. L’ha trobat i és capaç d’expressar-lo. No és només una qüestió temàtica o semàntica. Ens és molt fàcil trobar paral·lelismes pertot el disc: idees, narratives, versos, paraules que ens ressonen a velles melodies i històries de Manel. Però crec que això va més enllà. Quan Gisbert diu que “aviat va ser evident que no veníem a sotmetre el món, que el teatret adult intimidava…” ho fa des d’una sinceritat molt més pura, íntima i despullada que quan parla en boca dels joves de Captatio o els de Jo Competeixo. Quan Gisbert diu que “teníem energia per gastar i els cossos preparats per esforçar-se, però aspiracions difuses sense un marc on créixer fortes” ho fa expressant una veritat molt més madura i reflexiva que l’amiga de La cançó del dubte, la fuga de Flor groga o les bestieses de Canvi de paradigma. Són paraules més netes, alliberades d’allò innecessari.

Sigui la prosa de Ferrater, sigui l’engany del “jo” autoficcionat, a mi aquestes idees mai no m’havien arribat amb tanta certesa i autenticitat. M’agrada pensar que Gisbert és honest, i que en aquesta cançó s’ha despullat i ha valorat sense artificis aquells anys incerts i cansats d’estudiant de Periodisme. Potser no, potser és un frau, i en realitat tant se val. Encara que ell insisteixi en el fet generacional, les inquietuds del suposat jove universitari transmeten una realitat molt més elevada del que sembla, com ja feien els grans hits de Manel. Una universalitat que tots podem trobar en la particularitat d’un trajecte en transport públic quan ja és fosc. L’obvietat eterna que apareix en la quotidianitat dels problemes més trivials. L’espurna que no diu si anem a la glòria o al fracàs i el miracle de la intuïció que, per un moment, ens revela que ens en sortim.

Fa certa ràbia, no us ho negaré, saber que podria anar a explicar-li tot això al cantant del grup revelació del 2008 i que la resposta seria de naturalesa matisada, perfil baix, traient-li ferro a la qüestió i dient murri que al final res és tan important i que ell només fa cançonetes. Suposo que és la forma de ser artista a Catalunya. De fet, l’última cançó del disc, Estudiantina, reprèn la idea de la falta de vocació per fer-ne un al·legat alegre, esborrar la tragèdia de les Planes i acabar espolsant-se les mans amb un “vinga va, alegria que aquí no ha passat res”. El conjunt no se la pren seriosament, però la cançó segueix i seguirà allà. Seria una pena que el tema més il·luminador acabés passant desapercebut entre les ombres d’avions de paper i masurques — altre cop, el títol és horrible — i etiquetat com la tabarra de 6 minuts i 48 segons de la meitat de l’àlbum. “Un altre cop amb el puto ferro a Collserola”. En tot cas, el miracle ja és a les mans del destí.

(Medium, 4 de març del 2024)