Fa deu anys acabava primer d’ESO. Aquell Nadal m’havien regalat el meu primer mòbil, un Samsung Galaxy S3 Mini que encara guardo, i em sentia més adult que mai. D’aquella època recordo poques coses. De fet, recordo molt poques coses en general, però sé que podria recordar-ne força més si m’hi esforcés una mica. Del 2014 recordo jugar al mòbil a l’hora del pati perquè els grans tenien el camp de futbol ocupat, recordo que va ser l’última temporada que vaig jugar a bàsquet a Campdevànol i recordo també que vaig anar a Girona a fer les proves de l’Estalmat — que, creieu-me, és una cosa que ningú de vosaltres vol saber què és. Una de les imatges més lúcides que guardo d’aleshores, però, és la de tenir descarregat al mòbil, sencer, cançó per cançó, el segon disc de Txarango que s’havia estrenat aquella primavera. I escoltar-lo en bucle. Sense parar.
“Som Riu” surt el 18 de març de 2014. Jo això no ho sabia abans de mirar la Viquipèdia, però coincideix força bé amb el record que en tinc. Sincerament, no sé quan vaig sentir la primera cançó de Txarango. Tampoc sé quan va anar a parar al meu mòbil la llista de 14 temes en format MP3. L’únic que sé és que escoltar-la va ser un gran vici. Un vici secret, però, que no compartia mai fora de casa. A classe s’havia començat a posar de moda la música electrònica — ja sabeu, Hardwell, Martin Garrix i la cançó aquella de Tsunami — i el nostre somni era anar al Tomorrowland algun dia. Miràvem a YouTube els vídeos del Rubius, Wismichu i Auronplay. Acabava de sortir el GTA V i encara durava l’eufòria del Black Ops II. No em regalarien la Play 4 fins a l’any següent, però aquestes coses ja impregnaven el meu món; un món que, al meu cap, no encaixava amb la música del grup que ja feia temps que em fascinava.
El disc comença com un somni. Ambientació de màgia, circ, de nen bocabadat pel misteri de l’aura obscura i boirosa d’un espectacle a punt de començar. De fons, un mestre de cerimònies presenta el grup en anglès dient “this next band is from Barcelona… Is in Catalunya, okay?” i acaba amb un “Txarrrrango” amb una erra marcadíssima que de petit em feia gràcia i em motivava a parts iguals. Arranca la cançó: “Assaltarem la ciutat de les tristors / Respirarem el fum del poble i l’aire dels senyors…”. És pur crescendo, optimisme, alegria, trompetetes, percussió, cors i, en definitiva, Esperança [que és el títol de la cançó… si parles de música has de fer jocs de paraules per conveni]. Però res d’això no ens ha de sorprendre sabent de quin grup parlem. Potser l’única cosa sorprenent és que la terrible monotonia temàtica, lèxica i musical de Txarango pugui coexistir amb unes cançons, i més en especial uns inicis de disc, tan particularment memorables.
Segur que és cosa del record, però crec que Esperança és la definició perfecta de Txarango i tot el que representa. Allà hi és tot, i hi és de manera més evident que enlloc: l’esperit combatiu però infantil i ingenu de les lletres, l’abús de la metàfora carrinclona, el maximalisme vital i la supremacia de l’imaginari com a fi artístic. No és moment d’entrar en els detalls, encara, però la clau és que aquests elements travessen tota la discografia del grup, de cap a peus, i d’aquí provenen les més grans virtuts i els pitjors defectes de Txarango. De fet, el disc continua amb himnes com Músic de Carrer, Compta amb Mi, El Meu Poble, Batega o Tant de Bo, que il·lustren igual de bé aquestes constants. El que ens agrada i el que detestem. L’ambició és tan gran, en l’obra i en els detalls, que tot acaba caient per les dues bandes: de l’amor a l’odi només ens queda un canvi de punt de vista i som incapaços de resoldre el dilema.
Hi ha un rancor compartit contra Txarango. És un rancor especial perquè concentra molts odis diferents. Per una banda, un odi polític, al mainstream acomodat i a una mena de politització banal que sempre s’ha criticat a les seves lletres i a tot el que les envolta; també un odi estètic, a la música “fàcil”, a la superficialitat de les cançons i, en definitiva, a la pobresa — qüestionable — de la proposta artística de Txarango. Però per l’altra, i potser més important, un odi, o autoodi, que patim els qui alguna vegada hem sigut els seus fans. Un odi a la influència i el llegat de Txarango per part d’una generació que ha conegut el desencís polític i cultural. És una influència que s’explica molt més per la correlació amb el Zeitgeist del moment que no pas per cap vincle causal concret, però que existeix, i que dol. Les cançons de Txarango encara representen les falses il·lusions i el fracàs d’un país que ho podia tot, les expectatives frustrades i el ressentiment d’una joventut — individual i col·lectiva, literal i metafòrica — fatalment ingènua i derrotada. Txarango encara és, per a molts, un mirall que ens escup a la cara com d’il·lusos vam ser pensant que la revolució — social, nacional, espiritual — es podia fer amb un somriure i un nas de pallasso.
Vull insistir en el fet que no sé quina va ser la primera vegada que els vaig sentir, o en quin moment vaig ser conscient de la seva existència. Un dia — avui eteri, borrós — Txarango va entrar a formar part de la meva vida i ara, cada cop que vull recuperar un record, m’és impossible tornar-hi sense que ells hi siguin, allà, sense explicació. De la mateixa manera, m’és impossible tornar a les seves cançons sense que m’evoquin aquells moments o, com a mínim, sense que m’envaeixi una sensació de seguretat i familiaritat que, tirant de tòpics, podríem anomenar casa. Un calfred que té alguna cosa a veure amb la felicitat. Crec que això ho comparteix molta gent, però fa de mal dir. Són les lletres que tothom coneix, els concerts on hem gaudit, les melodies, imatges i idees que ens uneixen, però que tots plegats hem acabat enterrant, deixant-les en suspensió, latents com memòries desateses. Un abandonament col·lectiu fruit d’aquell rancor, o d’una simple qüestió de maduresa.
Feia temps que hi pensava, en Txarango. Feia moltes setmanes, mesos, que em rondava pel cap escriure’n alguna cosa i, com veieu, les notes s’han acumulat. Nostàlgia? Avorriment? A vegades era un pensament; altres, una idea, o potser una referència; i algun dia, si estava inspirat, era tot un enfilall d’arguments, comentaris i reflexions sobre la importància del grup. La importància, vull dir, que Txarango ha tingut per a mi, per al país i per a tota una generació concreta de catalans que en algun moment o altre es va contagiar de la seva il·lusió i que ara mira enrere amb ironia i una mena de vergonya excessivament injusta. Amb els escrits que ara començo (no em feu dir quants, perquè no ho sé) vull ordenar aquest imaginari. Un grup de música no pot explicar què (ens) ha passat aquests anys, és veritat, però pot servir de pretext per mirar de fer-ho. Crec que val la pena.
Perfil baix 
Deixa un comentari