Il·lusionar-se amb Ansu

[no ha envellit gaire bé, això]

Ahir vaig veure el teu nom a la convocatòria. Era al costat del número deu —aquell número deu, el teu número deu—, entre el nou de Lewandowski i l’onze de Raphinha. Allà vaig veure’l, des del mòbil, i em vaig il·lusionar. No et vull mentir, la veritat és que ja venia convençut de casa i no va ser cap sorpresa trobar-te a la llista, però igualment em vaig il·lusionar. Em vaig il·lusionar com quan reps un missatge de la persona que t’agrada o et donen aquella bona notícia que pot fer reflotar uns mesos de merda, com quan la vida vol somriure’t.

Durant els anys que has sigut fora, de cos i ànima, a Brighton o a la infermeria, la il·lusió que m’inspiraves sempre era autosuggestionada. No tenia cap base tangible per fer-ho, però m’esforçava en projectar en tu un gran futur, sempre amb capes d’ironia, distanciament i un dimoniet intern que em recordava el derrotisme de la situació, és clar, com si només pogués seguir al teu barco si no me’l prenia gaire seriosament. He vestit la teva samarreta amb vergonya, he seguit les teves notícies amb tristesa i també he pensat que no, que ja estava.

Però aquest estiu només he desitjat que no marxessis. Ho he fet pensant en mi, no t’ho negaré, en el ridícul que seria que acabessis morint del fàstic a la lliga turca o d’èxit als Estats Units, com en Riqui, i en quina excusa trobaria per justificar la meva passió per un suplent més del Sevilla o l’estrella d’un equip de lligueta artificial. Però també ho he fet pensant en tu, Ansu, i en la injustícia de negar-te l’oportunitat de jugar en un equip amb cara i ulls. En un equip amb projecte i amb un projecte que no recau únicament sobre la teva esquena de prodigi adolescent.

L’altre dia, avorrit, vaig mirar un vídeo dels teus highlights, d’aquella època en què un tal Haaland et va robar el Golden Boy, i he de reconèixer que potser ens vam passar tots plegats. Tenies gol, tenies màgia, però potser ens vam passar tots plegats. Va ser injust, tot i que semblaves preparat per assumir-ho. Per primera vegada, vam sentir que hi podria haver alguna cosa després de Messi i, encara que no mesuréssim les expectatives, perquè de segur que no ho vam fer, crec que això és prou valuós per concedir-t’ho. Ens vas il·lusionar i, encara que en aquell moment ho podria haver fet qualsevol, ho vas fer tu i t’ho hem d’agrair.

Amb el temps, les lesions i el rendiment mediocre, cada cop queda més lluny aquella temporada amb els rècords i l’eufòria i el deliri pel teu jo de disset anys. Cada cop veiem més clar que érem orfes de narrativa i que et vam obligar a projectar la nostàlgia d’un Barça il·lusionant que no existia.

Últimament, veig el que està fent Flick, el que ha vingut a fer Flick. Veig què ha fet amb els nanos i els veterans, què ha fet amb la pressió, l’estil, l’autoestima, l’ambició… Veig com aquest senyor millora tot el que toca, i potser cinc partits de lliga no són cap mostra significativa de res —què t’he d’explicar—, però ara mateix crec i confio que també pot millorar-te a tu. I sí, és veritat, només tinc notícies teves pels reels del Barça en castellà i la resta és només la fumerola que ens estem muntant entre tots, extrapolacions i fantasies d’una bona ratxa. Però ahir va sortir Flick. Va sortir i va dir que tens gol, que tens l’instint de gol intacte, que coneix la teva posició i que et necessitem. I sí, és veritat, només són les paraules d’un home feliç en un moment dolcíssim. Però jo ja m’he il·lusionat.

I aquest cop és diferent, t’ho juro. La il·lusió ja no és una il·lusió abstracta, intangible, culpable. Ja no és la fe en un amor platònic amb qui un dia podria arribar a parlar si s’alineessin les estrelles i que no puc explicitar sense sarcasme. Ara la il·lusió és real, possible, de carn i ossos. Aquesta nit tenim una cita i fa massa temps que parlem per saber que aquí no hi ha cap mena de banalitat [soc conscient que l’analogia s’ha tornat una mica problemàtica arribats a aquest punt, però tiraré milles igualment]. I potser sí, o potser no, però estic il·lusionat.

Ara seria el moment de generalitzar i dir que la felicitat no és res més que una successió d’il·lusions incertes, i que abraçar-les és la condició de possibilitat d’una vida plena. I això és molt bonic, però la veritat és que tots estaríem més tranquils si ens resignéssim a jutjar el món tal com és. La vida contemplativa, que deia aquell. Si ens il·lusionem és per la necessitat d’emoció, d’incertesa, la dopamina que una bona història afegeix a la veritat. La narrativa ens destrossa, però també ens eleva a cotes inimaginables per la simple realitat, i no em negaràs, Ansu, que això ho fa tot una mica més divertit.

I amb la brometa, amic meu, petitó, t’acabo de colar dues frases seguides de Manel i ara, si em disculpes, em disposo a acabar-me el Chai Latte i a passar-me la resta del dia esperant que arribi el minut 60 d’un Mònaco-Barça de fase de grups de Champions perquè surtis al camp, després de tot aquest temps, i demostris que potser sí, que la il·lusió ha valgut la pena.