Si algú em pregunta, dic que vaig fent. S’ha convertit en un automatisme quotidià, una resposta neutra i elegant que em permet sortir del pas i evitar explicar una vida que no sé ni tinc ganes de narrar. Alhora, és la resposta més precisa que puc donar; afegir res necessitaria matisos, i matisar és l’última cosa que s’ha de fer en aquestes situacions. Si us soc sincer, les converses sobtades em costen, les pateixo molt. Mai no sé què dir, com contestar, i sempre penso que no puc, que ja fa temps que he perdut l’oportunitat d’interioritzar els codis bàsics que admirava als companys populars de l’institut i que la inseguretat m’acompanyarà tota la vida.
Tinc 22 anys. Tothom em diu que soc molt jove i, si és veritat, no és una cosa que noti. Llegeixo llibres que haurien de portar anys llegits i em frustra el greuge comparatiu amb molts amics i coneguts en tots els àmbits. No toco cap instrument, vaig curt d’idiomes, no excel·leixo en res. Tampoc no he anat d’Erasmus. A vegades em pregunto si la frustració és culpa d’unes expectatives exagerades o si tinc motius reals per preocupar-me —vull dir, motius que no es curin amb banys d’humilitat i ambicions realistes.
Vaig a tot arreu caminant, amb alguna excepció fruit de la pressa o la distància. No em desagrada. Tinc la sort de viure al centre —de Barcelona, s’entén— i aquí, fora de l’arrelament, res em manca. M’agrada posar-me els auriculars i anar a peu als llocs. Em dic enganyat que faig exercici, però també em sabria greu agafar més el metro i no aprofitar la ubicació o la joventut, ara que puc. Odio els patinets elèctrics. Penso en fer-me bicing, però crec que soc massa alt.
El cas és que vaig fent. Faig un màster que m’atabala més que no pas motiva i escric coses que mai acaben de ser les coses que preferiria escriure realment. M’agrada la filosofia i vull ser professor; de fet, sovint penso que és l’única cosa que puc ser sense enganyar als altres o a mi mateix, tot i que això últim no ho acabo de tenir clar. He après coses que m’han fet relativitzar el món acadèmic, comprendre el frau i mirar de tirar milles sense romantitzar-lo, però la por al fracàs tomba qualsevol racionalització i el vincle amb el futur continua sent ingenu, feble.
Per sort, tinc moltes coses a fer. Per desgràcia, mai amb prou urgència per prioritzar-les sobre la procrastinació. Al final la urgència arriba —sempre arriba— i el resultat mai m’és suficient. Quan això passa, el penediment sembla portar la convicció de canvi (“demà ho faré diferent, millor”), mes el canvi no arriba i això només agreuja el següent disgust. El desastre ja no és sols el fet de perdre temps, que en el fons és una tragèdia menor que, ben gestionada, pot arribar a ser productiva, sinó el fet de veure’m com la persona a qui li volen les hores veient passar tiktoks i tuits a contracor estimulat. Vull pensar que no m’interessa, que no em fa bé, però el pensament apareix sempre massa tard. És una addicció ridícula i patètica, com totes; i antiestètica com la que més. No fumo i cada dia bec menys.
Em costa trobar sentit a les coses que faig; no pas per falta de telos, sinó per excés. No sé quin futur és el bo, i sospito que saber-ho només em portaria més maldecaps [He esborrat la resta de paràgraf, no sabia com explicar-ho i no era tan important]. No tinc rutina i bec massa cafè.
Em costa trobar el punt just de sobrietat quan escric. Bé, de sobrietat i de tot, però això és un altre tema. El que explico no és cap drama — o, com a mínim, és només el meu drama. En general i en particular va tot bé, que significa que tot podria anar molt pitjor. El que serien els grans mals de la humanitat m’afecten més aviat poc: tinc amics, vida social i una família estructurada, i les traves que m’ha posat la vida, mirades objectivament, són d’una ridiculesa còmica. Però a la nit, dins el llit, quan deixo estar el Tiktok i acabo de configurar una alarma que demà - ja avui - no em despertarà, tot m’entristeix i, més sovint del que m’agradaria admetre, em plego sota el nòrdic recordant el que us he explicat mentre, per algun motiu que encara no he descobert, taral·lejo “Vespre” d’Els Pets.
Dit així fa gràcia i tot.
[10 de febrer de 2024]
Perfil baix 
Deixa un comentari