It is, in fact, possible to have a decent time on Goodreads. You just have to ignore everything about the way the site is designed and how you’re supposed to use it.
Tajja Isen – Goodreads Is Terrible for Books. Why Can’t We All Quit It?
Fa uns dies vaig visitar l’Aina al càmping i vaig aprofitar el sol, la piscina i les gandules vora el bungalou per llegir La mort a les seves mans. Ara, el Goodreads em diu que You’re on track! perquè porto llegits 29 llibres de 48 en total, la meta que em vaig autoimposar a inicis d’any. Pels de lletres, això equival a quatre llibres cada mes, per anar bé. Ho vaig trobar raonable, llavors, i de moment, doncs, vaig bé. A aquest ritme, abans que acabi l’agost me n’hauria de llegir tres, o potser uns quants més, amb el benentès que és estiu i no hem de treballar. En fi, res, On target!
Fa temps que hi ha un debat al voltant de Goodreads i plataformes semblants d’altres temàtiques (Letterboxd, Strava…). La crítica en qüestió, i perdoneu la simplicitat del titular, és que l’aplicació corromp o avicia la lectura, el fet de llegir. No tinc gaire clar què n’opino, d’aquesta crítica, així que em limitaré a anar escrivint, a mesura que em passin pel cap, tots els pensaments que em puguin (ens puguin) dur a una resposta.1 També hi ha el petit detall que Goodreads és propietat d’Amazon des de 2013, i convindrem que aquí ens posaríem d’acord més fàcilment, però ho deixarem per un altre dia perquè, si no, tot plegat perd la gràcia.
El tema. Quina és aquesta corrupció/aviciadura de Goodreads? Per un costat, tenim la de quantificar la lectura. Indicadors que mostren quants llibres has llegit al mes, a l’any i a la vida, Reading Challenges que plantegen l’hàbit lector com un repte numèric i competitiu, però també ressenyes amb puntuacions acumulatives amb estrelletes o la secció Your Year in Books, una mena d’Spotify wrapped que recupera totes les teves estadístiques anuals de bon o mal lletraferit.
Hi ha la intuïció que introduir quantificadors al discurs cultural —i a la vida, en general— és, si no negatiu, equívoc. L’art s’até a altres lògiques, diem, altres paràmetres. Per això no podem jutjar un programa cultural per les seves audiències, baixes, ni la qualitat d’un llibre per les seves vendes, més baixes encara. D’aquí suposo que també ve la fòbia d’alguns a parlar en termes mercantils de la indústria literària, la por de parlar dels llibres com productes i de valorar la tasca en rendiments, com si la perversitat dels conceptes desaparegués quan no s’esmenten, com Voldemort. Com si la indústria no fos, de fet, una indústria. L’objecció aquí, és clar, és que una cosa és la indústria i l’altra, l’hàbit lector, i és en aquest segon àmbit on hem de mantenir la puresa del gaudi i l’exercici. Okay. Sí, clar. Ho compro.
Tornant a Goodreads, el mal quantitatiu en qüestió seria plantejar la lectura com una competició («a veure qui llegeix més llibres en un any»), com una col·lecció (arribar a llegir, i deixar-ne constància, tants llibres) a l’estil dels àlbums de cromos o la Pokédex o, en definitiva, com una activitat l’interès de la qual rau únicament o majoritària en tot allò que se’n pot mostrar i demostrar de cara a la galeria. Ser lector, però, es podria dir, és una cosa molt diferent que aparentar-ho.
Val a dir que aquests plantejaments no són cosa de Goodreads. Les xarxes socials i els algoritmes que les configuren tan sols prioritzen o intensifiquen alguns elements propis de qualsevol dinàmica de grup, com la validació social. Aquesta intensificació no s’ha de menystenir, ans al contrari, però està bé ser conscients que moltes necessitats humanes són anteriors a internet. No sé què implica això, exactament, perquè la necessitat social és clarament diferent de la necessitat social passada pel filtre algorítmic, i a la vida real (almenys la gent normal) no ens dediquem a comptar llibres i anar cridant pel carrer que ens hem llegit un petit plaer. És innegable, però, que el filtre d’internet no acaba a la pantalla [no voldria semblar ara el Damià Bardera o alguna d’aquestes estrelletes antiwoke, però només fa falta entrar en una aula de secundària per veure els estralls de TikTok]. De la mateixa manera que reproduïm dinàmiques reals a xarxes, també reproduïm dinàmiques digitals al món offline, i aquestes dinàmiques poden ser i són perilloses.2 En el cas de Goodreads, què ens assegura que la plataforma no canvia o té el potencial per canviar la nostra relació amb els llibres i la lectura?
Però també hi ha l’altra cara. Personalment, si no fos per Goodreads, llegiria menys. N’estic convençut. Soc una persona amb molt poca disciplina. Em costa moltíssim adoptar rutines i, si ho faig, és per pura obligació, sense acabar mai d’interioritzar-les quan la pressió externa se’n va. Entre llegir i mirar X (abans Twitter), gairebé sempre trio la segona, com també trio l’Instagram, els jocs de merda del mòbil amb anuncis insuportables o el YouTube. Sí, ho sé, soc una merda. Però l’única cosa que m’impedeix ser més merda encara, i escrit així em fa una mica de vergonya, és Goodreads i el que representa. Em passa el mateix amb l’Strava, i em passaria el mateix amb el Letterboxd, sospito, si fos mínimament cinèfil. En aquest sentit, l’impacte és positiu.
Tenim, doncs, un conflicte al voltant d’uns incentius (algorítmics) que certament funcionen (com a mínim en molts casos) i, tanmateix, ens poden semblar perversos. Això em porta a un dels casos que utilitzava el filòsof Michael Sandel: hauríem de pagar als nens per llegir? Ell posa l’exemple d’estats estatunidencs on s’han implementat propostes d’aquest tipus, com pagar 2$ per llibre als nanos. Independentment de l’èxit de la política, que en tot cas és una qüestió purament tècnica, podem tenir un debat més elevat sobre si mesures com aquestes són adequades o desitjables.
A Goodreads no hi ha remuneració econòmica, però els incentius funcionen igualment. Esdevenir el tipus de persona que s’ha llegit x llibre, a qui li ha agradat o no x novel·la (de les ressenyes en parlarem un altre dia), que té un bon ritme de lectura i, sobretot, que ho sàpiga tothom és una forma de reconeixement i validació. Tot a través, sobretot, dels indicadors quantitatius. El postureig també té lloc a altres plataformes, això sí, però a Goodreads el reconeixement, aquest reconeixement, és superior, perquè prové de la mateixa comunitat de lectors.
A After Virtue, Alasdair MacIntyre fa una distinció que ens pot ajudar a esclarir la situació. Quan duem a terme una pràctica (ell posa el cas dels escacs, però també val per a la lectura), podem obtenir-ne béns externs i béns interns. Els béns externs són aquells que es troben lligats a la pràctica per accident social, però que es poden obtenir d’altres maneres. Per exemple, els 2$ dels nens, però també la fama, la influència, la satisfacció, etc. —és a dir, que no hi ha res inherent a la lectura que impliqui diners, èxit o il·lusió per assolir una meta. En canvi, els béns interns són aquells que sols es poden obtenir a través de la pràctica en qüestió. Una diferència fonamental, diu MacIntyre, és que els béns externs solen adoptar la forma de propietat limitada i exclusiva, mentre que els béns interns beneficien tota la comunitat de practicants.
La clau, crec, és un equilibri entre béns. És complicat, tot i que no pas impossible, que algú s’afeccioni a res solament pels béns interns que la pràctica li pot oferir —com quan algú diu que de petit es va enamorar de la lectura3—, és a dir, sense incentius o béns externs que facilitin una pràctica constant i dedicada. La primera temporada que vaig jugar a bàsquet, quan era un nen, ho vam guanyar tot, i segur que això va condicionar les meves tries de continuar jugant fins avui. En tot cas, podríem dir que el virtuosisme d’una pràctica acaba amb la primacia dels béns externs. Si algú deixa de llegir perquè deixa de rebre diners o reconeixement, és perquè mai no ha apreciat llegir del tot. Aquesta és l’amenaça que preocupa a qui fa la crítica i, en el fons, on hi ha el debat tècnic i moral. Quan avalues la política dels 2$ per nano/llibre, no només t’hauries de fixar en els resultats immediats (quants llibres ha llegit, com són aquests llibres, quina experiència en treu), sinó també el comportament del nen un cop desapareix el premi. L’objectiu real de la política és influir sobre aquest comportament.
En el cas de Goodreads, i perdoneu tanta volta, s’hi afegeix una altra complicació: Què passa si aquest incentiu és permanent? És possible saber si algú gaudeix amb la lectura, si algú rep realment aquests béns interns fruit únicament de la pràctica de llegir? Al capdavall, a diferència dels diners, és molt complicat saber on comença i on acaba el reconeixement social. D’acord, algú que no comparteix mai cap lectura amb ningú, que llegeix sol tancat a la seva habitació; aquesta persona, diríem, sols rep els béns interns de la lectura. Ara, és desitjable ser aquesta persona, aïllada i solitària? Això és un cas extrem, és clar, com ho és el de la persona obsessiva amb la seva imatge a xarxes, que penja i comenta tots els llibres que llegeix, recreant-s’hi i, fins i tot, lucrant-se del fet de fer-ho, i ben segur que entre un cas i l’altre hi ha milers de posicions intermèdies (on el reconeixement és un motor que no limita ni exclou el gaudi) que ocupem tots nosaltres, i res d’això és tan important.
Com a persona addicta a jutjar i sobrepensar, però, em nego a assumir que no hi ha una línia —per molt difusa que sigui— que marca on acaba la lectura sana (i desitjable, i virtuosa, i etc.) i comencen els problemes, grans o lleus, siguin o no fruit de Goodreads i les xarxes socials: les inseguretats, la falsa aparença, la hipocresia i tot un seguit de comportaments i actituds amb conseqüències sobre els mateixos lectors i, encara més important, sobre la indústria editorial.
Molt tema pendent. Avui ho podem deixar aquí, que estic cansat. Una abraçada!
Més coses…
Si us interessa el tema, més enllà de les referències, el llibre What Money Can’t Buy, de Michael Sandel és perfecte. El cas de pagar per llegir hi apareix, i també un munt de casos més a partir dels quals es reflexiona sobre la interferència dels mercats i les seves lògiques sobre les diferents esferes de les nostres vides. No us mentiré, Sandel m’encanta, i us ho recomanaria tot d’ell, però aquesta és una bona porta d’entrada.
De fet, Sandel tenia un programa a BBC Radio 4, The Public Philosopher. Són 18 episodis de 40 minuts aprox. en què modera una mena de debat públic sobre temes controvertits, fent aflorar les divergències morals fonamentals. N’enllaço un relacionat amb el tema dels incentius. És molt bonic perquè t’ensenya com seria un debat polític ideal, a anys lluny de formats com Surrounded. Un dia en parlarem. Cuideu-vos!
- Per això mateix sou benvingudíssims a comentar, obrir-me, criticar-me, molestar-me, recomanar-me coses, el que sigui, i dir-me tot el que penseu sobre qualsevol merda que deixi anar en aquest humil blog, o sobre el que vulgueu. ↩︎
- Brady Brickner-Woodal deia fa poc al New Yorker això sobre la polèmica del programa de Surrounded (aquell on Mehdi Hasan debat amb feixistes declarats): «what makes content like “Surrounded” particularly modern is how it attempts to anthropomorphize the internet, turning incendiary discourse into live-action role-play. What if the meme account posting radical right-wing content could talk? What if the Twitter thread detailing Trump’s perennial misogyny was a person? And what if these forces met, in real life, for a bit of undercooked linguistic combat?». Em sembla molt interessant la idea de personificar el debat online i, més en general, la idea del retorn al món analògic (anava a dir real, però tot és real bla, bla, bla) de les dinàmiques d’internet, que alhora són fruit de dinàmiques analògiques prèvies. ↩︎
- He de reconèixer que, d’entrada, desconfio d’aquest tipus d’històries en el sentit que l’aprovació o pressió dels pares també pot comptabilitzar com a bé extern o incentiu. De fet, i aquí potser ens flipem, es podria dir que el mateix gaudi amb la lectura i les històries, com a entreteniment, també és un bé extern en tant que no és gaire diferent del gaudi que obtens amb una pel·lícula o una obra de teatre i que, per tant, els béns interns són una cosa més profunda i intel·lectualitzable. De totes maneres, és cert que molts nens “estimen la lectura”. Ara potser m’ho estic inventant, però diria que el percentatge de lectors entre infants és força superior que entre adolescents i, encara inventant més, això es podria deure al fet que els nens no han de justificar les seves passions, com a mínim entre iguals, i, per tant, no tenen cap retorn negatiu pel que fa a reconeixement, etcètera. Tampoc passen tant temps davant de les pantalles, els nens. No ho sé. ↩︎
Perfil baix 
Deixa un comentari