Notes a la comissionada

Acabo de llegir l’entrevista del mitjà catalanoespanyol (és a dir, espanyol) Público a Marta Salicrú, comissionada d’Ús Social del Català a l’Ajuntament de Barcelona. Tinc moltes coses a dir sobre les seves respostes, i la veritat és que això anava a ser un tuit, potser un enfilall, però crec que val la pena fer alguna cosa més seriosa (i menys susceptible de ser retuitada per comptes d’extrema dreta o, encara pitjor, Antonio Baños).

M’agradaria, abans de començar, que ens aturéssim a la primera frase de l’article, que em sembla brillant: Vestida amb una samarreta que diu “No t’entenc, soc catalana”, la comissionada d’Ús Social del Català a l’Ajuntament de Barcelona, Marta Salicrú, rep a Públic al seu despatx. És magnífic, no creieu? Una de les coses més interessants de l’hegemonia socialista que s’apropa serà descobrir la infinitat de formes originals de ridiculitzar-nos.

Després de les primeres preguntes de cortesia, Salicrú (salicrunette pels amics) respon a la qüestió de l’hostaleria, de què n’hem de fer (la meitat dels treballadors no parla català i una quarta part ni l’entén, tot i que segurament és molt pitjor):

Cal que l’Ajuntament es comuniqui amb el sector perquè tingui clares les normes, perquè fins ara no s’havien comunicat bé. Es desconeix que, com a mínim, la retolació ha d’estar en català i que el personal ha de poder-se adreçar en català.

Si el problema és de comunicació, estem de sort, doncs, ja que tenim tota una comunicadora professional de comissionada. El cas és que els pobres locals no sabien que hi havia una llei, que tenien unes obligacions i això se’ls ha d’explicar bé, perquè tothom sap que el desconeixement de la legislació t’eximeix del compliment. De fet, com diu Salicrú, s’ha de fer entendre al comerç que potenciar la llengua és un avantatge per al seu negoci, perquè fidelitzaran la clientela catalanoparlant local, que tendeix a rebre molt bé que un establiment respecti els seus drets lingüístics. Quina gran pensada! Qui no tendeix a rebre bé que se li respectin els drets lingüístics? Hauríem d’anar també als lladres a dir-los que la gent rep molt bé que no se la robi. Recordem que tot just som a la tercera pregunta. Avant. 

A la rèplica de l’entrevistadora (És una visió molt positivista, no considera que caldrien més sancions i un cos d’inspecció més robust?), Salicrú explica que això ja és més del que teníem abans, i té tota la raó del món. La virtut principal de la política lingüística dels socialistes és que, malgrat ser clarament insuficient, no hi ha cap força política rellevant (especialment Junts i ERC) que tingui cap mena d’autoritat per denunciar-ne la insuficiència, i molt menys per exigir més compromís, mà dura  o recursos. I no tenen aquesta autoritat perquè durant els seus anys de govern la política lingüística ha estat un desert. 

Salicrú també diu que els comerciants i el sector de la restauració han d’entendre que el català és una eina de convivència, que és la llengua pròpia de la ciutat que els permetrà fer millor la seva feina. En canvi, si ens enfrontem, dubto que aconseguim bons resultats. Altre cop, em sorprèn la confiança en el gremi de restauradors, però encara em sorprèn més aquesta por de la comissionada. Estem parlant de retolar en català o de tenir les cartes (ja no per defecte, sinó simplement l’opció) en català. 

Pel que fa a la qüestió més “complicada”, la contractació, ja no és només la qüestió lingüística el que està en joc. Passant-se la llei pels collons, els hostalers no només maltracten el consumidor i els seus drets sinó també els (dels) treballadors. Que no existeixi de facto cap requisit lingüístic permet pagar uns salaris més baixos i oferir unes condicions laborals molt més precàries a qui es contracta. Preocupar-nos, en primer lloc, per la pressió als empresaris i relaxar en conseqüència discurs i acció és oblidar també quina mena de teixit econòmic volem pel país. En cas que negocis abandonessin la ciutat per no voler acatar la normativa, realment això seria una pèrdua? Potser si creiem que l’objectiu de la restauració ha de ser lucrar-se del turisme massiu i la degradació de l’espai públic català, sí, seria una gran pèrdua.

Us seré sincer, és tard i m’està fent molta mandra escriure (i crec que ja veieu més o menys de què va la cosa), així que a partir d’ara us copiaré algunes respostes (en vermell) amb notes meves i així ho enllestirem abans. Som-hi.

Les entitats en defensa de la llengua em diuen que, en aquests dos mesos i mig, s’ha fet més feina que en molts anys. Això que deia abans. En cap cas això és cap argument per no fer més i qui cregui el contrari és que ja li sembla bé això de convertir-nos en una reserva (que també podria ser). En aquest cas, i sent caritatiu amb les intencions de Salicrú, crec que o bé (1) no és prou conscient de la magnitud de la tragèdia, la insuficiència de les polítiques i infravalora les seves competències, o bé (2), com el conseller Vila, sí que n’és conscient, però també sap quins són els límits polítics que imposen els socialistes i prefereix ser útil fins a on sigui possible encara que això impliqui legitimar aquests límits. M’inclino per la primera, però llavors crec que no ha acabat de captar el missatge de Fades.

[A la pregunta “Què hem de fer amb la catalanofòbia?”, sobre les declaracions que va fer dient que preferia el diàleg a la confrontació, insisteix] L’Ajuntament defensa el català com una eina de cohesió, i em semblaria una contradicció defensar-lo amb un discurs coercitiu. Independentment del que digui defensar un dels ajuntaments més espanyolistes de la història de Barcelona (dictadura inclosa), el castellà també és una eina de cohesió i a ningú no li sembla un discurs coercitiu dir coses com “a Espanya es parla castellà” perquè a tot arreu es parla una llengua. Aquest és un marc catalanòfob, i és increïble que el defensi algú amb responsabilitats sobre la política lingüística del país. 

Davant de qüestions que tinguin a veure amb l’incompliment de la norma administrativa, posarem en marxa la Bústia del Català, on els ciutadans podran expressar les seves queixes en relació amb la llengua. Està bé que els ciutadans expressin queixes, la qüestió és què farà l’Ajuntament per adreçar-les.

[Sobre el català com a llengua de cohesió] Tot i això, insisteixo, el català és llengua d’integració i d’ascensor social, i a les escoles públiques es treballa perquè tota la població d’origen divers la incorpori. Això és una mitja veritat si no es té en compte quina és la realitat a les escoles del país, i una mitja veritat, en aquest cas, és la legitimació de la minorització de la llengua. No és competència de l’Ajuntament, és clar, però també és responsabilitat del PSC. 

[Sobre el bilingüisme de l’Ajuntament] La cartelleria de l’Ajuntament és, per defecte, en català. Quan detecto, o algú em fa detectar, algun ús que sigui en una altra llengua, ho consulto i ho trasllado al departament corresponent. Algunes d’aquestes queixes ja han resultat en un compromís de correcció. Això està bé si no fos perquè crec que aquestes consultes l’Ajuntament se les passa pels collons. No visc a Barcelona, però hi baixo sovint, i només baixar del bus sempre veig cartells (d’aquests culturals dels fanals) en castellà. Si vol la comissionada li puc passar fotos, tot i que crec que en aquest cas, tot sigui dit, ella no és el problema. D’altra banda, però, estem parlant de la directora de RPS proudly presented by Cupra, i no pot ser que només considerem nociva la bilingüització del país quan és institucional.

[Context innecessari] (…) també hi ha persones que creen en català, no des d’una convicció política, sinó des de la normalitat. Ensenyen que la nostra llengua és tan útil per fer assaig acadèmic com per cantar reggaeton. Però no per fer certs pòdcasts. De totes maneres, la programació cultural de Barcelona el castellà hi té un pes clarament excessiu si tenim en compte que s’ha admès una preocupació per la llengua. Fa temps que hi penso, i si algú recollís tots els diners públics que van cada any des de les institucions catalanes (absolutament totes) a finançar/subvencionar cultura en castellà, podríem repensar certes demandes.

Per acabar parla de tot allò de la Casa de la Creació Digital de Barcelona que ja us explicaré quan sàpiga de què va. De totes maneres, no tinc gaires esperances d’una Casa de la Creació Digital controlada pels socialistes tenint en compte el que s’està fent a la Corpo amb EVA (que és un lloc on ERC i Junts encara hi pinten alguna cosa). Hem d’incidir en el català que s’aprèn a l’escola, però la llengua també s’ha de fer servir al pati, a la discoteca, al carrer i a les xarxes. Aquest és un discurs (parlo de la part de xarxes) que compràvem tots fa uns anys, però crec que això és una cosa que ja s’ha fet (que sí, que sempre es pot millorar, però en tot cas el que falta ara és la implicació privada, etc.) i que no ha acabat de funcionar. 

Ens agrada parlar de la presència del català a les xarxes perquè és una esfera on no funciona (tant) la lògica de la coerció. On, d’alguna manera, les inversions no tenen costos i “tot serveix i tot aporta”. Òbviament, el català ha de ser a xarxes i, tot i que anem 15 anys tard, les institucions públiques tenen una responsabilitat al respecte. Ara bé, no està tan clar que les xarxes tinguin un impacte significant sobre els usos lingüístics. Sí, hi ha una qüestió relacionada amb els referents, però és molt complicat (si no impossible) combatre amb el castellà a TikTok, i molt més encara amb perfils en castellà que et fan cinc vídeos en català si els pagues. Si hagués de dir-ne alguna cosa, crec que la inversió hauria de ser molt més estratègica i enfocada a pocs continguts de qualitat. 

[Sobre EVA, la Corpo, etc.] Hi ha creadors catalans que, tot i fer servir la llengua en l’àmbit personal, no l’utilitzen a les xarxes. Però amb aquests nous programes, potser animen els joves que els segueixen —catalanoparlants que també fan servir el castellà— a considerar el català com una opció natural. Aprofito per fer promo d’un article que vaig escriure fa un mes (amb l’excusa de tot allò de la Dulceida), crec que és una bona resposta a aquesta resposta i em faria il·lusió que el llegís la Marta Salicrú gens irònicament. 

Al final, i ara ja sí, jo també acabo i vaig a dormir, parlen del piromusical de la Mercè. Tot i que Salicrú reclama mesures de cara al futur, també reivindica que Estopa faci una cançó amb els Tyets i el fet que aquest any sonessin 6 cançons en comptes d’una, com l’any passat, cortesia de Rosalia Vila i Tobella. Aquesta última és una de les respostes on sembla més preocupada: ja vaig traslladar a l’equip de la Mercè que hi hauria una necessitat per part de la societat que demana que ens prenguem seriosament que el català creixi a Barcelona. En fi, ja em sap greu, Marta, però no m’acabo de prendre seriosament aquesta serietat.