Tinc la fama de hater, des de ben petit. No sé quan ni com em vaig convertir en aquesta persona, però fa temps que m’acompanya. Estic acostumat a frases del tipus “res no et sembla bé” o “sempre has de rajar de tot”. En el seu moment, me les prenia amb complaença, com una mena d’elogi. Com si l’esperit crític fos un sinònim d’intel·ligència. També, sobretot al batxillerat, trobava un cert gust a la contestació, a portar la contrària als qui m’envoltaven en tot el que deien. Inconscientment, veia en el fet de confrontar o distanciar-me una manera d’elevar-me, de superar la superficialitat i, per tant, de destacar.
Ara hi penso, però, i no crec que hagi dit mai res que no pensés. Vull dir que, exceptuant potser els primers anys d’adolescència, mai no he criticat coses contra el que sentia en realitat, per aparentar ser una altra persona, amagant dèries o passions. En tot cas, he pecat d’excés, d’exigent, escrupolós i llepafils.
També m’ha agradat molt sempre això de discutir.1 Quan vivia a Madrid, amb els meus amics (llavors companys de pis) discutíem tot el dia sobre actualitat, política, ètica, filosofia i aquestes merdes. Érem gent insuportable, vistos des de fora, però ho recordo amb molta nostàlgia. Ens podíem passar hores fent-ho, fins i tot enfadar-nos de veritat. Arribàvem a límits absurds, discutint ximpleries que no ens afectaven tant, que ni tan sols ens importaven, però sempre amb un pretext de discrepància genuïna que ens obligava a esforçar-nos.
Amb el temps, he canviat força, però continuo tenint una pulsió crítica. Si abans em preocupava no ser prou llest, aquests últims anys m’ha començat a obsessionar la por de ser esquerp, un amargat.2 De no saber gaudir o, més aviat, de fer l’efecte de ser algú que no sap gaudir. Cada persona és les seves opinions i, si les opinions que hom expressa són majoritàriament negatives, és inevitable la sensació de ser una persona negativa, grisa, fosca. Hi va haver una època en què em feia sentir molt insegur que la gent em digués que era més amable fora de twitter. La impressió de ser, a internet, una persona borde, pedant, imbècil.
Amb els articles em passa una cosa semblant. Els meus pares em diuen sovint que als articles només rajo, i crec que tenen raó. Em costa molt no escriure contra algú,3 i tampoc no sé si hi ha cap altra manera d’escriure. L’entusiasme podria ser una opció, però crec que un entusiasme permanent, continuat, sempre està construït de silencis. No crec que sigui borde, ni crec que critiqui per criticar, o sense motius, o posant el dit a la llaga. Tampoc no crec que sigui una persona racional, que no s’entusiasma, que no té passions, que no sap elogiar. No ho sé, potser no ho soc, però semblar-ho em preocupa.
Notes disperses sobre això de criticar
Crec que la crítica (en el sentit més negatiu de la paraula) és molt important i tendeixo a desconfiar de la gent que mai opina o a qui tot li agrada. Una teoria que fa temps que em volta pel cap és que si tradicionalment l’ètica de la virtut s’havia transmès a través de l’exemple positiu (els grans arquetips: l’heroi, la donzella, el rei, etc.), avui en dia es transmet a través de la negativitat. Amb la democratització de l’esfera pública (per dir-ne d’alguna manera), la hipervigilància i altres coses, que si voleu ja concretem un altre dia, es fa molt fàcil desmitificar els ídols i assenyalar-ne les males conductes. Així, les grans estrelles continuen són fars morals, però més aviat perquè il·lustren sobretot tot allò que no hem de fer. Allò que s’ha anomenat cultura de la cancel·lació és una mica això, l’assenyalament de males conductes amb finalitats publicitàries (en el sentit de fer públiques i denunciar la seva generalització).
També penso que sovint una de les funcions de la crítica ha de ser la de contrapès. Reivindicar una cosa menystinguda o criticar una cosa aclamada en excés. No pas per la necessitat de dur la contrària, sinó perquè molts cops aquesta distància entre els arguments i la reacció il·lustra coses més enllà de l’objecte.4 Rajar de Bestial, per exemple, només és útil i valuós, crec, si et serveix per il·lustrar tot un seguit de problemes que envolten el model, que és el que va fer l’Ingrid Guardiola.
Soc un gran partidari de la crítica destructiva. No crec que una crítica destructiva sigui necessàriament una mala crítica,5 sobretot perquè la validesa d’un argument negatiu no hauria d’estar condicionada al fet d’anar acompanyada d’un elogi o argument positiu.
Tampoc no crec que la crítica impliqui odi o rebuig. No sé quants articles i tuits he fet contra la CCMA i derivats, però a casa meva només es veu TV3. El mateix amb la creació de contingut, la música, els llibres, etc. M’estimo molt tot el que critico i, de fet, si ho critico és justament per això. Em sembla una obvietat i no vull haver d’escriure un però cada cop que tiro merda. De fet, en el cas de la Corpo, crec de tot cor que elogiar un programa (en certs termes) és una de les vies més ràpides perquè se’l carreguin.
Tot això ho dic perquè els retrets principals que es fan a les crítiques, de tota mena i buscant anul·lar-les, són la gratuïtat, la duresa, l’afany de destrucció. Són retrets que es fan, sobretot, des de la voluntat de no entomar-les, de no reconèixer-les. La paraula hater barreja la crítica i l’odi o el rebuig, de manera que és molt fàcil desestimar la negativitat titllant-la de violència, com si fos una qüestió de formes i no de contingut.
Reivindicar la negativitat també és lluitar, d’alguna manera, contra la idea que l’única manera de rajar és sent l’enfant terrible provocador, sovint misogin i racista, que viu amb la impunitat que li dona la irreverència. Crec que és possible ser dur, agressiu i incòmode sense ser imbècil.
En fi, molt desordenat tot, perdoneu. Una abraçada.
- Tanmateix, sempre he trobat l’oratòria i el debat acadèmic una merda. En part, perquè no tinc traça per parlar en públic: em poso nerviós, molt nerviós, no vocalitzo, no sé ordenar les idees i, en general, tinc moltes inseguretats amb el meu cos i tot allò relacionat amb fer-me visible… Però també, i aquesta és la part raonable, perquè crec que la gràcia de discutir i debatre és discutir i debatre sobre coses que t’importin. Comprometre’t amb unes idees, i uns arguments que no siguin només retòrica. Em semblen molt perversos els exercicis que consisteixen en defensar posicions impròpies, la lògica sofista segons la qual no hi ha arguments definitius, sinó millors i pitjors maneres de presentar-los. ↩︎
- Crec que aquest canvi (no sé si se’n pot dir madurar) s’ha produït pel fet d’haver conegut —arran de la carrera, la vida a twitter i l’apropament a nous entorns— gent molt més llesta que jo. Entre el bany d’humilitat i el reordenament de preferències i expectatives, arribar a la constatació que el complex (i tot plegat) era ridícul. ↩︎
- Amb tots els matisos de contra. ↩︎
- Quan vaig fer l’article sobre els Tyets, el que m’interessava més (més enllà de picar-me per twitter amb un d’ells) era la idea de la manca de crítica i la complaença dels artistes amb aquesta buidor. Per això mateix no vaig sentir-me del tot còmode amb el linxament gratuït cap a ells arran de l’article. Recordo que el Quim Carandell de la Ludwig va dir a un pòdcast, mig rajant, que jo reclamava crítica musical sense fer-ne (o alguna cosa així), i aquest era exactament la idea de l’article.
↩︎ - Aquí, és clar, hi entren altres qüestions. No em considero un crític professional (en el sentit objectiu, de crític de cinema, diguem-ne), i estic parlant tota l’estona de crítica en un altre sentit, però molts cops els elogis són convencionals. Com allò de la tècnica del sandvitx, d’acompanyar la crítica de comentaris positius per suavitzar el cop. També hi ha crítiques de caràcter més objectiu o avaluatiu en què trobar i fer elogis és pràcticament una obligació tècnica. Bé, és igual, ja m’heu entès. ↩︎
Perfil baix 
Deixa un comentari